Tots necessitem un confessor, abans és deia i no cau tant lluny, que la humanitat catolica és confessava tant pels pecats, com per pensament, després van apareixer els psicolegs, que podem dir que son i és l'epoca actual, però ara bé, crec que puc dir que aquests son professionals, i jo em vull referir als que no cobren, els confessors per vocació. Per que per circunstancies del moment algú l'hi ha tocat fer de confessor d'algún altre i al revés.
Dono algún exemple, les mitiques peluqueres, haí! si les peluqueres expliquessin els secrets de més d'una, però no ho fan, per què?; per vocació, n'hi han d'altres que tenen una gran amistat i allí es deixen anar, d'altres que tenen un diari i escriuen els seus pensaments i emocions, d'altres els hi ho expliquen a la cuina mentres fan el sopar, d'altres ho expliquen al cotxi del llit, i d'altres.. i d'altres...
O potser a vegades necessitem sols que ens entenguin, d'altres tan sols que ens escoltin, d'altres que comparteixin una vivencia amb nosaltres, o tan sols una mirada o una paraula, o una abraçada..., aquests petits detalls, que son tant grans per nosaltres en aquell moment.
Sortia per la porta després de passar per les mans del fisio ahir per la tarda, em possa la mà al hombro i quan m'estava girant em diu:
- David tranquilo que vas a llegar a linía de meta, no buscas un tiempo, solo llegar.
- No és por mí, aun no era por mí.
- Lo ser David, lo ser.
PDA - Fora les lesions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.